LLIBRE DE CONDOL COMBATIU. TRENTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.

La  Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes en aquesta trentena concentració per la veritat, la justícia i la reparació vol presentar-vos el llibre de condol combatiu, un llibre en construcció on la vostra paraula i les vostres històries seran les protagonistes.

Per què de condol? Perquè aquesta democràcia no ha sabut donar resposta a les peticions dels familiars de les víctimes del franquisme, ni a tots aquells que volen sentir-se ciutadans de ple dret i viure en una societat respectuosa i complidora dels mandats dels drets humans. Una societat que vol deslligar-se de la dictadura i dels seus vestigis actuals tenint total accés a la veritat, a la justícia i a la reparació per a les víctimes que van defensar la legalitat democràtica republicana de l’atac colpista del feixisme.

Per què combatiu? Perquè formarà part de la lluita pels drets de totes i tots els antifeixistes víctimes del franquisme. Un llibre que vol donar la paraula al poble amb total llibertat per a expressar les preocupacions, idees i reclamacions que no han estat escoltades per l’administració, donar veu a aquells que han vist dia rere dia com les institucions els hi donaven l’esquena, i també el poder legislatiu i el judicial.  La paraula és una eina que esmolada amb la pedra de la democràcia i la llibertat potser tant perillosa per a aquells que no volen que es faci justícia, que quan no és segrestada, és tergiversada o manipulada per a disfressar la trista realitat d’un estat i d’un país  que no avança pel camí correcte dels drets i les llibertats.

Amb quina intenció presentem aquest llibre en construcció?  aquest llibre de condol per la democràcia i combatiu per la Memòria neix per a que s’assabentin de primera ma de la nostra frustració però també de la nostra determinació de continuar en aquesta lluita. Els familiars, amigues i amics de les víctimes, els represaliats pel franquisme que encara viuen i la gent conscienciada i amb principis NO OBLIDEM i guardarem amb gelosia les memòries per a que, un dia molt proper, la lluita d’aquestes dones i homes per alliberar-nos del feixisme, ocupin el lloc que per dret els hi pertoca a la història. Els treurem de la infrahistòria que va fabricar el franquisme, que va continuar la transició i que encara forma part d’una societat que percep les reclamacions de drets per a les víctimes de la dictadura com una cosa del passat i, pitjor encara, com un perill pel present. El veritable perill és oblidar i no fer els deures democràtics i creure que vivim en un estat de dret on no tenim res a dir.

Aquest llibre no el podran cremar, ni trencar, ni tancar a l’infern, als soterranis de les biblioteques segrestats per una dictadura malalta de censura fins al ridícul, com es va fer durant 40 anys de pensament únic i repressió. Aquest llibre som tots nosaltres i cada vegada que ens apleguem creixerà i quan més ens afegim i més ens comuniquem més gran és farà fins al punt de caure amb tot el seu pes sobre la impunitat del franquisme esclafant aquesta anomalia “democràtica” regnant.

Recollim memòria. Parlem amb els pares, amb els avis i els besavis, abans de que les seves memòries es perdin en l’oblit i el silenci. Poden semblar històries petites però juntes són grans i dignes, i mantenir-les vives és una manera de donar les gràcies per la seva lluita i el seu compromís a totes aquestes persones anònimes.

Et convidem a participar en aquesta iniciativa reivindicativa i solidària amb les nostres víctimes, les teves víctimes, el dissabte 26 de maig a la plaça Sant Jaume de 12 a 14 hores. Us hi esperem a vosaltres i  les vostres paraules.

Gràcies a totes i a tots pel recolzament i el suport rebut en aquests més de tres anys de demostració al carrer del nostre rebuig a lleis i governs de desmemòria. Continuem.

També pots fer arribar la teva queixa, exigència, reflexió o la teva història al següent correu: mesacatalunya@gmail.com.

VINT-I-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO OBLIDEM.

No oblidem. I no oblidem pas perquè siguem rancuniosos, no. No oblidem perquè estimem. Estimem els nostres familiars, amigues i amics assassinats, represaliats i perduts. Estimem amb la força que ens donen les seves raons i els seus exemples, amb l’obligació dels que no veuen passat en aquest sentiment sinó futur, el de les seves idees i la seva lluita per canviar un món sobre el que se estenia l’ombre del feixisme, la mateixa ombra que ens barra avui el pas a la justícia.

Són molts els sentiments que s’apleguen en aquesta recerca de la veritat, la justícia i la reparació que duem a terme, cap d’aquests és diu venjança, tots són dignes i justos i ens empenyen amb tota la determinació a continuar amb les nostres reivindicacions per molts pals que ens posin a les rodes.

Diu el Director del Memorial Democràtic que el que distingeix una democràcia d’una dictadura és la capacitat de la primera per a dignificar totes les víctimes sense excepció. Aquesta és una apreciació moral arrelada en qüestions religioses tant importants per a aquest govern, fins al punt de caricaturitzar el “conflicte”, com ells l’anomenen, i convertir-ho en una guerra de religió on les víctimes de la rereguarda eren màrtirs de l’Església per qüestions de fe. Ja portem massa anys de transició per estar encara en aquest punt. Ja estem farts de que ens llencin a la cara els religiosos morts cada vegada que parlem dels antifeixistes assassinats, com si les seves vides tinguessin més valor, com si ells no s’haguessin posicionat al costat dels colpistes. Estem farts de que no ens deixin parlar alt i clar sobre els morts i espoliats republicans i antifeixistes responsabilitat directa d’una Església que va atemptar contra els seus propis manaments, per a salvar els seus privilegis, construïts durant segles sobre la misèria d’un poble sotmès a la seva llei. Ja estem farts de dir que hi ha unes víctimes que ja van gaudir de la gloria i el benefici per no haver estat al costat de la legalitat, però què passa amb les víctimes que van defensar-la i que encara han de demostrar la seva dignitat?, Quina democràcia és aquesta que no reconeix els drets de les víctimes del feixisme, però que exigeix el perdó i la reconciliació com una claudicació democràtica?. Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia i volem expressar que el que diferencia una democràcia d’una dictadura és la capacitat de fer justícia de veritat als seus defensors.

Va ser un abril de 1931 quan la República es proclamava als balcons dels ajuntaments de les viles, per les places i els carrers del país. Aires de llibertat feien onejar tricolors i quadribarrades i s’emportaven l’olor a ranci de corones i a encens d’estats confessionals. S’ensumava una nova flaire a drets, a pa, a terra, a educació i a dones emancipades. Una primavera on el poble marcit i oprimit va florejar amb els colors de la dignitat dibuixant nous camins de prosperitat. 81 abrils després enyorem aquestes sensacions i somniem repúbliques de llibertat, de drets i de justícia social robats, altres recuperats i altra vegada robats pels feixistes que van colpejar de mort la república, i pels que avui no han renegat de la seva herència ideològica, moltes vegades heretada per via genètica.

Per tot això la noia de la foto, com antifeixista, estima i defensa el dret a la justícia del seu rebesavi José, que va conèixer a través del testimoni de la seva àvia, nena de la guerra, que encara plora pel patiment del seu avi. Per això exigeix l’anul·lació del judici d’en José.

El respecte per a totes les persones que van ser víctimes de la repressió feixista és un fort fil conductor que no podran trencar, un cable pel que viatgen milers d’històries vives que es connecten formant una xarxa on atrapar la negació dels crims de lesa humanitat, l’amnistia dels botxins, la impunitat del feixisme, les dates de caducitat per a qüestions imprescriptibles, … Unes víctimes paries entre els paries a les quals se’ls hi nega qualsevol dret emparant-se en lleis incompatibles amb els drets humans, lleis intocables i sublimades per uns polítics que no saben de democràcia sinó d’interessos, de por i de vassallatge al llegat del franquisme. Ella pateix indignació i com ella, milers de néts i besnéts comparteixen aquest sentiment. Aquests joves en aquest temps de retallades de tota mena recorden la lluita dels seus familiars i s’encoratgen en la defensa dels seus somnis mirant-los a uns ulls sense vestigis de resignació.

Els que ens va precedir van cridar “No passaran”, ho van fer tant fort i amb tanta dignitat que van travessar les barreres del temps i l’espai i encara arreu del món es crida amb tot tipus d’accents la seva consigna per aturar la injustícia i el feixisme, d’Escòcia a Marsella, d’Atenes a Barcelona. Els que van morir amb aquest crit a la gola, amb aquest pensament al seu cap, amb aquest sentiment al seu cor són les nostres víctimes, les que una societat democràtica ha d’honorar.

VINT-I-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

I la dona va agafar la paraula, les eines i el fusell.

Març ha quedat com un temps de referència per la visibilització de la lluita per la conquesta de drets per les dones tot buscant la igualtat. La igualtat, paraula intrínseca als valors republicans, uns valors que va defensar la República del 1931 al 1939 i que van significar un avenç per a les dones moltes vegades capdavanter al món. La dona va gaudir d’una serie de lleis que li reconeixien com ciutadana els mateixos drets que els homes començant pel dret a vot que recull l’article 36 de la constitució de 1931 i que és fruit de la lluita d’una dona, Clara Campoamor: “Els ciutadans d'un i un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis”. Per això dediquem aquesta vint-i-vuitena concentració a la dona antifeixista que va defensar la legalitat republicana.

Van ser moltes les millores a partir del 1931: L'accés a càrrecs públics diversos a tots els nivells de l’administració, fins i tot dones diputades, alcaldesses i una ministra, la primera d’Europa, l’anarquista Frederica Montseny. Amb la República va arribar el matrimoni civil i el divorci, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fill naturals). També va ser pionera en la creació de llars infantils, cases per a prostitutes per alliberar-les de l’esclavatge sexual, la interrupció legal de l’embaràs. A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius i va despenalitzar i legalitzar l'avortament. En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes de treballadores.

Un punt essencial per a la dona de la República és l'estat laic. El paper de l'Església sobretot en educació, on fins ara havien tingut el monopoli, havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat dóna una llibertat a una dona esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això també l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi, d’explotació social femenina com vehicle de transmissió de les seves reaccionàries i masclistes idees. L’emancipació de la dona era un fet revolucionari que trencava l’ordre secular del poder eclesiàstic i de la societat immobilista i classista de l’oligarquia espanyola.

Van surgir diferents associacions i col·lectius de dones que lluitaven contra el feixisme com l’Unión de Mujeres Antifascistas però el grup més actiu que tenia com prioritat l’emancipació de la dona va ser Mujeres Libres, una organització llibertària que va fundar la revista del mateix nom i que volia fer la revolució de la dona dins de la revolució.

Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. No es podien perdre tots els avantatges que havien guanyat i la possibilitat de conquerir més drets. La dona va formar part activa de la lluita contra els colpistes des de la vaga general convocada els primers dies del cop d’estat com rebuig i contraofensiva a l’opressió i repressió criminal dels enemics de la República, en la petició d’armes als governadors civils, en la construcció de barricades. Va formar part de les milícies agafant el fusell, preparant explosius, conduint cotxes, fent de correu, com personal sanitari en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit feixista. Més tard amb la formació oficial de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos els homes que estaven en el front en els seus llocs de treball i organitzant la vida civil perquè la lluita contra el feixisme fos possible. Entre aquestes dones lluitadores als fronts antifeixistes cal destacar la figura de les brigadistes internacionals que van venir d’arreu del món a defensar amb total altruisme la llibertat del nostres pobles.

Les dones van lluitar i molt però van perdre la guerra, no una, ni dues sinó més vegades perquè les dones sempre són les primeres i eternes víctimes i les que van patir amb més cruesa les conseqüències de la llarga i sagnant dictadura. Rapades, exhibides i assenyalades, violades, passejades, engarjolades, jutjades i assassinades, espoliades, robats els seus fills i filles o morts de gana i malaltia dins i fora de les presons, represaliades per ser dones de, mares de, filles de, germana de rojos, vexades socialment i en treballs de misèria, explotades per un tros de pa per a la família empresonada, prostituïdes per una recomanació pel familiar pres, treballant dins de les presons per alimentar la seva família, castigades per no agenollar-se davant el crucifix, exiliades, … Crims comesos en les seves persones, crims de lesa humanitat imprescriptibles però emparats per les lleis d'impunitat de l'estat espanyol, la llei d'amnistia de 1977, carta de llibertat pels assassins feixistes, i la Llei de la Memòria, segona llei de punt final. Lleis fetes en democràcia i qüestionades pels organismes internacionals de drets humans pel seu tarannà gens democràtic, organismes com l'ONU que han demanant la derogació de la llei del 77.

Amb la dictadura les dones van perdre tots els seus drets i llibertats, per passar de la custodia del pare a la del marit o la del convent sota l’ull vigilant de l’estat feixista.

Amb el franquisme la dona no podia treballar sense l’autorització de l’home i aquest podia cobrar el salari de la dona. La dona no tenia res, tot era del seu home, fins i tot la vida, fins els anys 60 el crim d’honor era legal, l’home podia matar o maltractar a la seva dona adúltera. Van quedar anul·lats tots els matrimonis civils i els divorcis que es van produir durant la República; ara només existia una unió legal, la que es feia per l’Església i una única educació, la del nacionalcatolicisme. La Secció Femenina creada per Falange va ser una eina més de repressió i va marcar el camí d’una dona sense veu ni vot submisa a l’home i al règim.

No podem oblidar totes les dones que van lluitar i patir per la llibertat de totes i tots nosaltres. Les seves reivindicacions continuant vigents i en un estat on les retallades ens fan perdre els drets conquerits per moltes lluitadores i lluitadors antifranquistes en les lluites obreres i associatives, també durant la transició, no podem oblidar. Perquè així com les dones van ser les primeres víctimes de la dictadura també ho són de les crisis, perquè aquí encara les dones guanyen un 30 per cent menys per fer la mateixa feina, són les primeres acomiadades i més si es queden embarassades, tenen molt difícil accés als càrrecs de responsabilitat, s’encarreguen de la casa, la família, els malalts com un treball propi sense cap retribució, són víctimes de tot tipus de violència masclista, no poden decidir sobre el seu propi cos i han d’estar sempre estupendes i en bona disposició com propugnava l’ideal falangista.

Demanem Veritat, Justícia, Reparació i Reconeixement per a les dones que van somiar un món més just i igualitari i es van trobar amb l’obscurantisme del nacionalcatolicisme i la repressió cruenta d’una dictadura feixista. Defensem la seva memòria, defensem el nostre futur. Per aquelles dones, les nostres àvies, les nostres mares, les nostres grans companyes que encara avui no deixen de lluitar.

El dissabte 31 de març a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume homenatge a les dones antifeixistes, elles també necessiten Justícia i l’anul·lació dels seus judicis il·legals, per llei.

VINT-I-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TOTES LES VÍCTIMES NO SÓN IGUALS.

El 26 de gener de l'any 1939 les tropes franquistes van passejar-se per la ciutat de Barcelona. Milers de persones de totes les edats i tota condició antifeixista havien fugit els dies abans amb allò que podien arrossegar els seus dèbils cossos i les seves abatudes ànimes. Eren els perdedors que fugien de la mort, els únics guanyadors morals d'una guerra filla del catòlic-feixisme que no va ser un conflicte bèl·lic sinó un cop d'estat de 40 anys, on cada dia era omnipresent el 18 de juliol.

1936 - 1939. Tres anys de repressió brutal que donarien pas a quasi quatre dècades més, totes tacades de sang i amb la mordassa de la prohibició. Les bales dels fusells del assassins "nacionals", d'una nació d'odi i mort que no ens representa, van travessar la carn del poble lleial des del primer dia a Àfrica, el 17 de juliol, fins l'últim a Barcelona, Burgos i Madrid, les últimes víctimes del franquisme d'aquell 27 de setembre de 1975, que van ser les darreres del seu cabdill. Després caurien més innocents sota el plom feixista, les víctimes de la transició, víctimes també de crims d'estat, víctimes també sense dret a la justícia.

Aquest febrer de 2012 encara l'ombra de les banderes nacionals ens tapa el sol de la Llibertat, la Veritat i la Justícia, el so de les botes feixistes marcant el pas no deixa sentir la veu d'un poble que va ser ofegat en la seva pròpia sang, les locucions de la propaganda exterminadora continua vexant i criminalitzant les víctimes de la dictadura, els seus fills i filles, els seus néts i nétes perquè la Reparació pels hereus del franquisme és rancor i venjança, i és veritat, la seva no la nostra. La justícia ens nega mentre accepta les demandes dels franquistes d'ahir i d'avui en un estat on és legal la Fundació Francisco Franco. I tot sota el sostre de la democràcia en la casa de la impunitat. Ara no venen de front, no porten uniformes, ni pistoles però ens continuen ferint.

A casa nostra el Memorial Democràtic segueix amb la seva línia de reconciliació nacional, ja ens havíem adonat que aquesta institució no està per a fer justícia però si al menys hauria de tenir l'ètica i la vergonya de fer honor a la veritat. El seu director que a títol personal pensa que s'ha de jutjar el franquisme però que no ho pot expressar com director del Memorial DEMOCRÀTIC juga al joc de les víctimes. Víctima, un concepte molt llaminer que entra en les consciències d'un poble educat en la carència democràtica i en la línia del catolicisme que pensa que perdó i reconciliació és el mateix que justícia i reparació. És molt fàcil apel·lant a la visió més primària del concepte humanitat parlar del patiment universal, de totes les víctimes buidant a aquestes de contingut, idees i raons, això és tolerable a l'àmbit íntim del dolor personal, però a l'àmbit públic les institucions i administracions públiques no poden aplicar el mateix nivell i sota una categoria asèptica posar una etiqueta única de víctimes i col·locar-les a la mateixa capsa, una positura molt còmoda pel Govern. El Memorial Democràtic no pot ser un Valle de los Caídos on es barregin els ossos dels colpistes i els afins i els ossos dels que van defensar la legalitat democràtica. No estem disposats a tolerar això, és un joc brut que col·loca les nostres reclamacions a l'alçada dels que van obtenir justícia i venjança, reparació moral i econòmica i que mai van mostrar cap mostra de pedeniment per haver format part d'una manera o d'altra de l'aparell franquista o per simpatitzar amb la causa. Aquesta estratègia és una manera de legitimar el feixisme a través de les seves víctimes, que es veu no tenien idees polítiques només van ser morts per ser catòlics, i d'intentar desactivar la nostra lluita per les nostres víctimes, víctimes de crims de lesa humanitat emparades per la legislació internacional. Prou manipulació, juguem net.

Aquest febrer ha estat un dels més foscos de la transició amb retallades de drets de tot tipus que no suposen sempre un estalvi econòmic. Estem en una persecució de tot allò que simbolitza la memòria de les nostres víctimes, un mes en que treballadors i treballadores, dones, minories discriminades, laics i laiques, estudiants, els més febles de la societat han perdut conquestes socials imprescindibles. I vindrà més, i potser voldran retallar el nostre dret a manifestar-nos, per això és tant important fer sentir la nostra veu que és avui tant actual com quan els nostres avis i pares van aixecar-la per aconseguir un món on segur no hauríem de sortir cada mes a demanar Veritat, Justícia i Reparació.

La lluita per la Memòria és democràcia, és antifeixisme, la seva difusió és pedagogia més que necessària. Esperem el vostre suport el proper dissabte 25 de febrer a les 12 del migdia davant el Palau de la Generalitat.

Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels judicis del franquisme. No els deixem passar.

VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOMÉS VERITAT.

Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneïxen els seus fills, fins i tot els “progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les qual va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciencies estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de que oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentaria que els catalans no estàvem preparats per a veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir :“Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada pel que la treballa. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide es una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgés o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un esser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la ma i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tant sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre germans? una guerra que sembla va sortir del no res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobre tot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.

El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de que ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar l’icona de contingut.

De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Ha mort al seu llit, com el dictador, sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina hagi arribat a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.

Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina justícia tindran les víctimes del franquisme, sobre tot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’un estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.

No som passat, som present i futur.

VINT-I-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NADALA PER A UN REI.

Propera concentració: 24 de desembre, 12 hores, Sant Jaume.

Tots els 24 de desembre el rei d'Espanya es dirigeix als seus súbdits amb un discurs que es repeteix i que comença amb una fórmula per tots coneguda "En estas fechas tan señaladas me llena de orgullo y satisfacción ..." Amb aquest principi tan parodiat com satiritzat el monarca s'ha dedicat a enviar-nos recomanacions sobre moltes qüestions com el terrorisme, com l'emigració, com la crisi, consells que moltes vegades posaven en evidència l'anacronisme d'una institució que volia imposar el seu model de poble fidel que estima el seu cap dels exèrcits per la seva simpatia i per ser salvador de la pàtria. Un rei que demana els seus contribuents que s'estrenyin el cinturó mentre la seva família no renuncia a res, fins i tot alguns dels seus membres s'ha dedicat a ficar la mà a les nostres butxaques amb nocturnitat perquè a la llum del sol ja ho fan diàriament. Tot aquest temps de discursos de nadal sa majestat borbònica no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada d'una estirp reial que ha tornat una i altra vegada com una maledicció.

Aquest Borbó no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot. Tant la constitució com la monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en que per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però el monarca d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, ell només s'estima amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos.

Aquest rei mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, sinó de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.

En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a tots nosaltres.

Nadala a sa majestat de l’occident

Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig

Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig

Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació

Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig

Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig

Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig

Totes víctimes de crims de lesa humanitat

Imprescriptibles i jutjables una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig

Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig

Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig

La mesa de catalunya cridarà clar i ben fort

Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig

No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig

Ni amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig

Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas

Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig

VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.

Us convoquem a una nova concentració amb les mateixes reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des de que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa del quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet de que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública. Denúncia de les actituds vulneradores de les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques. Molta gent se n’assabenta els finals de mes a Sant Jaume de que el franquisme viu i perviu barrant-nos el pas a la justícia, i es queden bocabadats perquè donaven per fetes i satisfetes les nostres reivindicacions. Aquestes persones ens donen suport i les gràcies per la nostra tasca de difusió.

I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i no jutjable per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Pel contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls dels que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb el suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!